ENTREVISTA CON ANA LANGEHELDT
Tàpia és una exposició col·lectiva que va ser comissariada amb la col·laboració d'Axel Void per B-Murals. Aquesta exposició es va inaugurar el 16 de novembre, en exhibició fins al 29 de febrer. Es van reunir 24 artistes de nou muralisme, característics pel seu figurativisme, realisme, i també surrealisme. En paral·lel a aquesta exposició d'artistes urbans i contemporanis, vam convidar alguns d'ells a realitzar murals a la ciutat de Barcelona. Durant aquest període ens vam realitzar vàries entrevistes que recollim aquí.
Amb motiu de TÀPIA, vam tenir l’oportunitat de parlar amb Ana Langeheldt sobre el seu estil i les ideologies que conformen la seva manera d’entendre l’art contemporàni. En aquesta entrevista, vam poder resoldre algunes qüestions sobre com aquesta artista entén el procés creatiu. Hola Ana!
Per què vas triar presentar la teva obra "mai estaràs a l’Antartida" a TÀPIA?
És una de les meves obres més recents. Reuneix una sèrie de característiques que em van fer triar-la: la tècnica és llapis sobre paper, és la meva tècnica preferida, la base de tot el dibuix. Tant per la composició, l’estil, com el tractament del seus elements, aquest treball representa, per a mi, un “punt de partida”, una nova fase en la meva línia creativa.
Que és el que més et va inspirar a l'hora de crear-la?
Realment a l'hora de crear una obra no solc treballar amb una idea molt definida. Va sorgint a mesura que avanço i llavors defineixo. Aquest treball parla sobre la posició de la dona en la història de l'art i la visibilitat de les mateixes en museus i circuits d’art.
Què penses, com Street artist, sobre exposar en una galeria d'art quan l'art hauria de ser al carrer? Creus que és contraproduent?
Realment no m'agrada definir-me com “street artist”. Sóc simplement una artista vocacional i una de les branques que practico és l'art urbà. No penso que sigui incompatible una cosa amb l'altra ja que són dues coses totalment diferents. Les galeries són per una cosa i tenen una finalitat; exposar l'obra d'algú o un grup d’artistes concret en un espai amb la finalitat de vendre aquesta obra, i amb els beneficis que corresponguin a cadascun, cobrint així, una necessitat per al mercat. L'art urbà és aquí, al carrer, però després venen els museus.
Malgrat que a l'art urbà ho pot fer-ho qualsevol, ho faci bé o malament, avui dia es pot dir que darrere de les grans produccions actuals d'art urbà sempre hi ha , a part del mateix artista, alguna empresa, galeria, comissari o organitzador que també treu el seu marge de benefici. És el mateix portat a una altra escala. De fet, molts artistes que només pintaven al carrer han passat a les galeries per això mateix i viceversa. L'art, mentre sigui bo, tal i com jo penso, ha d'estar on hagi d'estar; en galeries, al carrer o en museus. Lo més important en tot això és l'educació artística i la sensibilitat artística general, ja que la manca d'aquesta fa que molt art “invasiu” actual estigui pertot arreu, mostrant-se quasi com un element publicitari.
Aquest art es converteix en producte, confonent-se amb l’art de qualitat allà on vagi. No crec que un art sigui millor o pitjor per estar en un lloc o en un altre, els espais només condicionen la part comercial d'aquest art, com ha passat des de sempre. Jo només crec en l'art bo, en l'art visceral, estigui on estigui executat i mostrat.
Amb quin format et sents més còmode a l'hora de pintar? Mural o llenç? Per què?
Amb tots! Són tècniques diferents i cadascuna té el seu encant. Del mural em quedo amb el format i el “repte”. Amb el llenç o el paper, amb la intimitat.
Quina ha estat la teva major influència al llarg de la teva carrera com artista?
L'escola sevillana i l'acadèmia. Visc en una regió de la qual han sortit moltes de les majors figures de la història de l'art i amb uns moviments artístics i culturals molt antics - que no “rancis” i arrelats. Aquesta, sens dubte, és la meva major influència. Sóc d'aquestes persones que van cada cert temps al museu a estudiar “la base”, i després ja l'aplico jo com em dóna la gana. Més que influència, el meu exemple a seguir, la meva manera de treballar, és la de seguir l’ “ofici de pintor”, el de l'artista de taller que necessàriament no s'ha de deixar veure tant. Cosa difícil en els temps que corren.
IG: Ana Langeheldt
FB: Ana Langeheldt
Text | Àlex Puig Ros